Todo pasa y todo queda...

Que de pressa han passat aquests quatre anys...Torno com si res a esser al calaix de sortida de la que serà la meva ùltima PBP.

L'edat,la familia i els meus condicionants personals m'han empés a prendre aquesta decisió.Tot a la vida té un començament i un final, i ara crec que és el moment de deixar-ho . I quina millor manera que acabant la meva tercera Paris-Brest.

Els mateixos nervis de la primera vegada,les mateixes pessigolles,els mateixos neguits,la mateixa il·lusió...Miro al meu voltant i penso en quina força és capaç de portar fins aquí tanta gent, de tantes cultures i creéncies diferents i esser capaç d'unir-les per assolir el mateix objectiu.Saps de segur que patiràs,que ho passaràs malament,que tindràs moments molt crítics, i a pesar de tot això estàs desitjant tornar-hi la propera edició.

Aquest any surto a 90 hores.Triem un quart de nou de la tarda per fer-ho.La temperatura és fantàstica i la companyia la millor que puc tenir.

Els quilómetres van passant,els controls van caient i els records gairabé sense adonar-me van venint al meu cap. Pobles,vivències,anècdotes  i gent que m'han acompanyat en aquests deu anys que porto fent brevets.Com em vas enredar Miquel!!!

L'organització aquest any ha canviat un pel el recorregut i penso que ha sigut un encert ,sobretot variant el sentit de la sortida de Brest.Al creuar el pont de Recouvrance la mateixa pell de gallina,els mateixos escalfrets de sempre. És un lloc icònic i per moltes vegades que passi serà  sempre un lloc especial.

Arribo a Brest , a mitja prova , amb 39 hores  i aquí s'afegueixen dues companyes que ja no em deixaran fins a París,són el cansament i la son.

 

Vaig gestionant els quilòmetres de la millor manera que sé i que puc.Vaig dins de temps i fisicament vaig força bé. En algún moment he hagut de tibar de veterania i recolzar-me en la inestimable ajuda de la gent del pobles per on passo per no enviar-ho tot a rodar. És admirable la devoció que tenen els francesos per aquest esdeviniment i com són capaços de crear aquest clima de complicitat  i orgull per aquesta prova .

L'últim dia se'n fa clar arribant a Dreux.No havia pogut gaudir en anteriors edicions d'aquest moment. Ha valgut la pena tot el patiment només per gaudir d'aquest espectacle de color i de llum

Els 42 quilòmetres que separen Dreux de Rambouillet són un petit homematge que tots ens hem guanyat, i jo els gaudeixo al costat de companys que aprecio i estimo moltíssim. Molt agraït Jordi,Ramon i Joan , sou gent que feu millor a qui teniu al costat. 

Arribo a Rambouillet gairabé 87 hores després de haver sortit .Dins de temps i content per haver completat la meva tercera  PBP.

S'obren nous reptes esportius i sobretot familiars i és hora d'afrontar-los.

Gràcies Resu per tots aquests anys que m'has regalat

El carter sempre truca dues vegades

El carter sempre truca dues vegades

Diumenge 22 de Juliol

Tic,tac,tic,tac...ja h'arribat l'hora. Semblava tan lluny però el temps passa molt de presa, massa de presa, Sóc a Bormio a punt de començar l'Alpi 4000.Al meu costat un amic, un desig i quatre-cents randonneurs més. A les seves cares es veuen reflectides les mateixes pors, els mateixos nervis i la mateixa motivacio que reflecteix la meva.El moment de la sortida és per a mi sempre un moment especial, cada brevet és diferent i dins la diferència hem  de saber trobar la bellesa.

Bormio

Els primers cinquanta-set quilòmetres són un bon tastet del que és l'Alpi .Tres passos per damunt dels dos mil metres,el Foscagno (2289m), el passo della Forcola (2315m) i el Bernina (2328m), on hi ha el primer control. Paisatges increïbles, cims de color blanc, 2051 metres de desnivell  i tot just acaba de començar.

Passo Bernina

Només entrar a Suïssa travessem Sant Morit, el seu glamour i els seus cotxes de luxe motiven a Jordi a dedicar-hi una bonica poesia.Que gran!!!

Després del pas Maloja (1818m) una ràpida baixada ens porta fins a Chiavenno, segon control. Continuem molts quilòmetres pel costat del llac Como, per una carretera amb molt de trànsit, plena de túnels i forats, on gaudim en primera persona del "fair-play" dels conductors italians. Arribem tocades les nou del vespre a Laveno. Sopem i decidim fer nit amb aquest control. Portem 253 quilòmetres i 4029 metres acumulats.

Dilluns 23 juliol

Pujem encara de nit al primer ferry que travessa el llac Maggiore. Després de vint minuts en vaixell començem a pedalar en direcció al següent control situat a Biella. Arribem a mig matí,ens canviem de roba,ens dutxem i continuem camí. La calor ja apreta de valent...

Un excés de confiança ens porta un desagradable contratemps. Hem agafat el camí en sentit contrari...si ho he dit bé, en sentit contrari. Quan ens adonem hem fet ja vuitanta-i-set quilòmetres. Reaccionem de manera positiva, mantenim la calma i ens disposem a solucionar el problema. Finalment arribem al control de Venaria Reale a les dotze del vespre.Hem fet gairabé cent vint-i-set quilòmetres de més.Aixó ens fara canviar totes les nostres previsions.

Dimarts 24 juliol

Hem dormit el mínim per recuperar forçes .Ens espera un dia llarg i dur.

Moncenisio

A Susa comença l'ascensió al Moncenisio. Un port dur i llarg que pujem per Novalesa amb rampes de fins al 18%.Coronem a 2081 metres i baixem a Lens -le Bourg, on hi ha el control.Hem arribat dins de temps pels pèls. Primer macht-ball salvat

Mengem i anem direcció l'Iseran, un port mític dels Alps. Els dotze últims quilòmetres d'ascensió posen a prova les meves cames i el meu cos. Els seus 2770 metres d'altura són una poderosa raó perquè al coronar-lo m'envaeixi un gran anhel de llibertat.

Ens vénen més de trenta quilòmetres de baixada fins a la població de Sainte Foy Tarentaise, on començem l'última pujada del dia. Fins a le Rosiere (1835m) ,final aquest any d'una étapa del Tour, ens acompanya una lleugera i persistent pluja . Deixem endarrera l'estació d'esquí i continuem pujant fins arribar al Col de Petit San Bernardo (2191 m).

És potser el moment de tot el brevet que gaudeixo més. El trànsit és inexistent, un paisatge preciós m'envolta i la llum del capvespre es comença a dibuixar a l'horitzó al mateix temps que dins meu es dibuixa un somriure al recordar a tota la meva gent.

Després del col tretze quilòmetres de baixada ens porten a La Thuile, sens dubte el millor control fins ara. Bon tracte humà i un brou de luxe. Gràcies equip!!!

Arribem a la ciutat d' Aosta, on dormirem, a les deu tocades després que pel camí una forta tempesta ens vingués a donar la bona nit. Hem fet 256 quilòmetres amb 5543 metres de desnivell. Anem tous... i mullats.

Dimecres 25 juliol.

Ens aixequem d'hora per variar, bé per ser més exactes molt d'hora. El proper control és Biella a cent-deu quilòmetres. 
Anem molt al límit de temps i festejem d'una manera descarada amb el fora de control.

Avui volem dormir a Piadema, encara ens falten 238 quilòmetres , on la única dificultat serà gestionar bé la calor i procurar que els mosquits no s'ens mengin. Arribem després de 358 quilòmetres  i 4874 metres de desnivell al control. Mirant les nostres cares és podria afirmar que estem cansats. Què opines Jordi?

Dijous 26 juliol

Arranquem a les cinc. Els primers vuitanta quilòmetres fins al control de Pieve di Corano els fem força de pressa.Tenim vent d'esquena,la temperatura és agradable i els mosquits encara dormen. Quan sortim de Pieve tots estan desperts...Anem bussejant de font en font com en el joc de l'oca, intentant mitigar la calor i tiban d'experiència per no quedar fossos.

Dinem al control de Valeggio sul Mincio i continuem cap al llac di Garda. Simplement una maravella...és impressionant.

Fa pudor a diners i a glamour. Després de passar inacabables i perillosos túnels per fí veiem la cruïlla cap a Tremosine. La carretera puja pel mig d'unes gorgues escandalosament boniques, és l'hora que el sol busca consol amb la lluna, i  nosaltres som testimonis d'un espectacle inigualable.

Arribem al control de Vesio  que ja és nit tancada ,avui dormirem aquí. Hem fet només 256 quilòmetres i 1873 metres de desnivell, però és que tanta bellesa cal pair-la bé.

Divendres 27 juliol 

Avui la novetat es que encara ens llevem més d'hora...Son les tres del matí i tot i que només estem a 633 metre d'altura fa força fresqueta. Tornem a baixar fins al llac di Garda i remuntem el riu del mateix nom fins al llac Molveno per seguir pujant fins a Andalo on coronem a 1040 metres. Una agradable baixada ens porta al control de Spormaggiore. Hem fet vuitanta quilòmetres i ja portem dos-mil cent metres de desnivell. El dia promet...

Castello Arco

Un bon plat de "pennes al pomodoro" i continuem. Anem cap al Passo Palade (1518 metres). Tenim davant nostre gairabé quaranta quilòmetres de pujada sens grans porcentatges, cert , però sense cap descans. A Merano arribem després d'una llarga baixada i començem la pujada a Silandro ,penúltim control de l'Alpi. Arribem a les vuit del vespre per una pista de terra i fa una estona que està plovent.

Silandro

H'arribat el moment de la veritat,ens queda "només" pujar el deu Stelvio i això  habrà acabat. És la icona d'questa Alpi, el rei d'aquestes muntanyes, el jutge que dona i treu, el seu poder pot esser infinit. Només ha mogut un dit i he vist tot el brevet perillar...Amb una violenta tempesta durant gairabé dos quilòmetres ens demostra la seva força i posa a prova la nostra capacitat de patiment. Per sort acaba essent benèvol amb nosaltres i  deixa que els darrers dotze quilòmetres només hàgim de superar les seves rampes. La part final de la pujada la faig gairabé a quatre grapes...el cansament , la nit i el fred quasi acabem amb mi.

Els últims metres són ,sens dubte una barreja d'emocions i de sentiments. En venen al cap moltes imatges i molts moments viscuts al llarg d'aquests anys de brevets, però d'entre tots ells sobresurt el record a un company que està lluitan amb fermesa i coratge contra la cara més fosca d'aquest meravellós esport. Molta força Pere

STELVIO 00.30 Hores

Per fi després de més de 1600 quilòmetres entrem al últim control, a 2757 metres d'altura, al cim del Stelvio. Ens posen el darrer segell, som finishers, l'Alpi és ja història. El meu costat l'amic Jordi...hem compartit alegries, patiment, cansament, plors, rialles, poesia i son , molta son en aquestes 137 hores que hem trigat arribar fins aquí. Gràcies Jordi al teu costat tot és més fàcil.

Deixem que és faci de dia per fer la baixada fins a Bormio. Serà l'última d'aquest brevet ja amb el contador de temps a cero. Tot i el fred que fa ens la prenem com un petit i merescut homenatge. Mentre vaig baixant no puc deixar de pensar en una altra baixada, l'agost passat a França, amb un final bastant més cruel i dolorós. Sort que el carter sempre truca dues vegades...

STELVIO .6.30 

      

https://connect.garmin.com/modern/activity/2898673524

 Santy Leon 

 Juliol 2018

 

Samia

 Samia

Confeso que la primera que vaig pronunciar el nom de Kingersheim vaig tenir por.Em remonto a mitjan de decembre quan un WhatsApp de l’amic Jordi Sunyer em parlava de la Trirhèna 1000, un brevet de mil quilòmetres per França, Suïssa i Alemània amb un desnivell de 17000 metres.

100 segons és el que vaig trigar a decidir-me. Ok Jordi vull ser a Kingersheim , al teu costat el dia dos d’agost a la sortida de la segona edició de la Trirhèna 1000. Els primers 100 metres ja estaban fets, ara només em  quedava treballar per arribar-hi en les millors condicions físiques i mentals.

A les vuit del matí del dia dos,trenta quatre valents /inconscients  i un àngel vam prendre la sortida. Per endavant teniem mil quilòmetres molt, però que molt durs.

Tot el recorregut  va ser  d’una bellesa insultant. Prats sense fi, boscos on es feia de nit, abets i pins que tocaven el núvols i un reguitzell de pobles i poblets de postal, tot això assaonat amb la sort de tenir un cel blau i un sol radiant.

Van esser innumerables els colls que vam arribar a pujar, la majoria amb rampes que superavem el dos digits amb molta facilitats ,sobretot a Suïssa i Alemània. A França els percentatges no eran tan pronunciats , però  eran més llargs…

Chasseral

Vull destacar entre tots tres d’ells. El primer es Chasseral 1606 m, a Suïssa ,la major altura de tot el recorregut. El segon dins d’Alemània, Schauinsland 1284 m, el més dur, amb quatre quilòmetres inicials on la pendent oscil·la entre el 10% i el 14% de mitjana, i per ultim el més mediàtic el Ballon d’Alsace, 1165 m ja dins de França. Ésta considerat com la primera ascenció oficial del Tour l’11 de juliol de 1905.

  Per la seva bellesa, mereix destacar la regió de l’Alsacia francesa, on els poblets semblem forjats per les mans d’un artesà, especialment Barr…una meravella.

Hi van haver dos fets que penso que són remarcables dins de la quantitat d’anècdotes que varem poder viure. Un d’ells va ser l’abandó d’en Jordi gairabé al quilòmetre cinc-cents. Un fet que tot i que sabíem que ens podia passar a qualsevol dels dos ,  va ser molt dolorós. Em va demostrar ser  molt honrat prenent aquesta decisió. Gràcies Jordi.

L’altre va passar al quilòmetre 950 després de coronar el Ballon d’Alsace. Anava molt just , però encara dins de  temps i baixant en vaig quedar sense batería al Garmin i al mòbil  feia ja estona que no en tenia. El resultat d’aquesta equació va ser que em vaig passar una cruïlla i quan m’en vaig donar compte ja no hi era a temps de fer-hi res. Estava molt lluny de Kingersheim i no arribava  dins de control fes el que fes. La homologació  del Brevet per part  l’Audax se m’acabava d’esfumar d’entre els dits Ja no calia córrer, per ser considerat Finisher em sobrava temps.

Vaig treballar molt el físic, molt l’aspecte mental i no vaig saber donar-li la importància que es merexien a petits detalls ,que han resultat ser determinants. He de millorar molt en aquest aspecte per a properes vegades.

Avui, després d’un parell de dies, vist amb més perspectiva i menys cansament estic molt content del resultat final de la prova i això em dona força per continuar lluitant i treballant  perseguint  nous reptes, una mica seguint l’exemple de Samia, la nena somalí protagonista de “Correr sense por”  que  va morí ofegada al Mediterrani quan perseguía el seu somni …ser lliure.

...Viu,Samia, viu com si tot fos un miracle. 

https://connect.garmin.com/modern/activity/1899858303/share/0?lang=es

Santy Leon

Agost 2017

Yo pisaré las calles nuevamente

M’agrada Calaf…

Hi pujo molt sovint, ho tinc a prop de casa, la carretera és tranquil·la , la pujada moderada , et dona moltes opcions per continuar la ruta , en fi un lloc on m’hi trobo molt a gust. Per això quan en Ramon ,en el decurs de la festa del Randonneurs ens va explicar que havia organitzat un brevet amb sortida de Calaf i arribada  a Soual per incloure’l dins dels actes del desè aniversari del agermanament de les dues vil·les ,vaig tenir molt clar que hi participaria.

Per fi ha arribat el dia , el fred del matí contrasta amb l’escalfor d’un poble que es  desperta per donar-nos la sortida .
Comença l’aventura.

Deixem endarrere l’Anoia i creuem el “meu” Bages per endinsar-nos al Bergueda.Vilada, Borreda , les LLoses  i gairabé sense adonar-nos ja som a Ripoll.

Deu quilòmetres més i comença la pujada a la Collada. La seva Font de la vida ens dona forçes per poder interpretar el nostre particular minut de glòria damunt la bici. Oi que si Juan?

La Cerdanya com sempre …espectacular, amb la seva varietat cromàtica que la primavera acentua encara més. Un regal per els sentits.

A Puigcerdà parem a dinar i  protagonitzo el moment APM del brevet. Confonc l’alcalde de Calaf amb el nostre company randonneur Agustí Martinez (que aviat et pugem  veure al nostre costat). Bé , com diría en Pello… Ole tu!!!

Després de dinar continuem…

Acabem la pujada al col de la Perché i baixem  força ràpid fins a Formiguères. Bufa un vent glaçat i la temperatura és  molt baixa .Aprofitem per tapar-nos .

La baixada fins a Axat és espectacular, revolts i més revolts , en companyía d’un paisatge preciós i de mil records que en vénen al cap d'altres vegades que vaig passar per aquí.

Ens cau la nit al damunt i parem a sopar a Limoux en companyia dels germans Làzaro i d’en Josep Verdaguer, que  ja ens acompanyaran fins a Soual.

La visió nocturna de la ciutat de Carcassonne amb les seves muralles il·luminades és màgica. Sembla una postal de les d’abans, uns dels moments més bonics de tot el brevet.

Totes les nits tenen dues coses en comú, dos paranys en els que és fàcil caure si ets principiant. Son el fred i la foscor.

En ells va caure el nostre company Chistian i els últims quilòmetres  se li van fer molt , però que molts llargs.

Bé, finalment vam arribar a Soual , i la rebuda va tenir la mateixa escalfor que la despedida de Calaf. Gràcies per tot

El diumenge el vam dedicar a veure els actes de celebració del desè aniversari, a passejar pel poble i a fer ambient amb els companys.

Ja dins l’autocar de tornada a casa , i mentre gaudia/patia la companyia del amic Eduard ( un crak), em va venir al cap la lletra d’una canço molt vella d’en Pablo Milanés que diu…”Yo pisaré las calles nuevamente…”.

Veritat que ho tornaren a fer Ramón.

Santy Leon 

Maig 2017