El bon vi…millor amb companyia
Aquest any és any de París–Brest , i això es deixa intuir
setmana darrera setmana a les brevets classificatòries. Es respira a cada
prova la proximitat de la cita d’aquest
estiu , a l’horitzó de cadascun de nosaltres es discerneix clarament quin és el
nostre objectiu i tots ens anem preparant tan física com mentalment per assolir
la nostra fita , que no és altre qué acabar la prova de Paris.
Dissabte en el brevet de
quatre-cents quilòmetres del Pla vaig poder comprobar en primera persona com
gairabé és més important ser fort de cap que tenir una excel·lent forma física.
Només començar, dins de Valls, vaig haver d’aturar-me uns minuts per uns
problemas a la meva bicicleta. Un temps preciòs que va fer que quedés despenjat
del grup.
Aviat vaig veure que seria
del tot imposible recuperar el contacte amb ells fins l’hora de dinar , això en
el millor dels supòsits. Em quedavem per endavant un munt de quilòmetres fins a
Horta de Sant Joan i el perfil altimétric no convidava precisament al optimisme.
El meu primer pensament va
esser deixar-ho córrer, girar cua fins al Pla i tornar a casa, que desprès de
la setmana que he dut de feina era la
decisió més sensata. Però a les hores em van passar pel cap tots els sacrificis
que han hagut de fer a casa perquè jo aquest matí pogues estar a la
sortida del Pla i i vaig veure molt clar
que es mereixien que acabés aquest brevet i els hi dediqués.
El dia començava a clarejar
i em deixava veure un paisatge preciós mentre pujava les dures rampes que hi
han per arribar a Farena. Aviat em va obsequiar amb una magnífica postal del
pantà de Siurana amb el poble del mateix nom al damunt ,i de fons la imponent
serra del Monsant.
Vaig travessar el Priorat
acompanyat dels records i les vivençes viscudes aquest estiu passat, i no vaig
poder evitar que la meva cara esbotzes un sonriure. A Vinebre em vaig parar a recuperar forçes per encarar la dura
pujada a la Fatarella. El dia era espectacular, la calor asfixiant i les rampes
tenen cognoms amb dos digits. Supero l’emboscada de Batea i Bot, i arribo finalment a Horta de Sant Joan amb una
temperatura altíssima i una calor abrassadora. A Horta em trobo amb el grup,
están entaulats , a mig dinar i decideixo continuar camí, i incorporar-me a
ells una mica més endavant. Després de tantes pujades, la baixada fins a
Tortosa em sembla mannà caigut del cel.
Dino a Roquetes i a Mas
Barberans torno a contactar amb el grup. M’afeixeixo a ells per continuar el
que queda de Brevet. Falten cent vuitanta quilòmetres en que l’única dificultat
estreba només amb la distancia que falta
per acabar-lo.
Finalment a les tres de la
matinada arriben tots plegats fins al Pla. Ha sigut un brevet com tots el que
organitza l’amic Jordi molt bonic. Paisatges bucòlics, carreteres molt
tranquil·les i un puntet de duresa que els fan encara més atractius.
Per a mi aquest brevet m’ha servit per posar a prova la
meva capacitat de patiment individual i mesurar la meva força mental. De les
dificultats i dels mals moments hem de saber extreure-hi sempre el cantó positiu. Avui puc
dir que sóc mentalment una mica més fort
que ahir, però que el bon vi el prefereixo prendre ben acompanyat.
Un petó molt fort a les
dones de casa…
Santy Leon –Maig 2015
