Un país petit

Dissabte 20 de setembre, és l’últim cap de setmana d’estiu i també és l’últim brevet d’aquesta temporada. Aquest cop els organitzadors són els amics de la Penya Bonavista de Manresa, i això ja ho sabem tots ,és sinònim de duresa i d’asfalt trencat.

Manresa

La sortida la fem des de la seu de la Penya ,al barri manresà  de la Font dels Capellans a l’hora en què la ciutat tot just comença a desvetllar-se i els tranuitadors marxen a dormir.

Arribem a Berga en les primeres llums del dia, la temperatura és força agradable i el grup que hem format és d’allò més divers i pot donar molt de joc.Som vuit,en Jordi (el nostre capità), en Francisco (la nostra assegurança), en Jaume (el nostre avi), en Miquel (el nostre càstig), en Ramon (un crac), en Ferran i en Eduard (les incògnites ) i jo .

Travessem la comarca de la Segarra (Torà,Biosca,Sanaüja) per dirigir-nos a la  de la Noguera, i un cop a Balaguer, la seva capital,parem a dinar. Un plat fins dalt de macarrons, un gelat i un fart de riure és la millor medicina pel cansament. Deixem darrera Alfarràs i Catalunya per entrar a la comarca de la Litera ja a la província d’Osca. Anem direcció a Estopiñán on tenim el següent control. La pujada fins arribar-hi és força llarga , i aprofitem per anar berenant proteïna volàtil de color fosc que en la seva magnànima generositat ens ofereix la natura.

Estopiñán

Una empenteta més i ja som a Monzón capital de la comarca del mig Cinca. Tenen festa grossa, mitja ciutat tallada al trànsit i un ambient increïble pels  carrers. De bon gust ens hi quedàvem. Ja fa estona que s’ha fet de nit i només passar Monzón parem a sopar per afrontar els últims quilòmetres d’avui amb garanties. Quan parem a dormir a  Fraga (quilòmetre 355)  són la una tocada de la matinada i el cansament és ben palès en les cares de tots nosaltres, especialment dels més novells.

Una bona dutxa i un bon llit fan miracles i al cap de cinc hores ja tornem a estar a punt de marxar.Fraga s’acomiada  de nosaltres en la seva cara més amable i novament tornem a ser damunt la bici donant pedals.

Riba-roja

A Mequinensa també hi ha Festa Major i els carrers són plens de gent amb moltes ganes de gresca i xerinola al·lucinant veure’ns passar tant d’hora .Després de Faió i de creuar el riu Matarranya venen els quilòmetres més durs i més costeruts de tot el recorregut. Per fi, quan arribem  al pantà de Riba-roja el terreny es fa més favorable i podem pujar una mica  el ritme.

A aquestes alçades el cansament ja ha causat  estralls entre els seus components i el grup  es trenca definitivament . En Miquel , en Ferran i en Eduard no segueixen el nostre ritme i dels tres, nomès aconseguirà acabar l’Eduard  (Moltes felicitats!!!).

La Vilella Baixa

Tenim davant nostre el Priorat ,una de les comarques més boniques, però a la vegada més trenca cames de tot Catalunya. LaVilella, Escaladei, Poboleda, Cornudella… una meravella.

A Prades (quilòmetre 485) tenim el sostre d’aquest brevet amb 950 metres d’altitud i mentre dinem coneixem a la Vella Montserrat la musa de la cançó “Bon Dia” dels Pets. Ja som  a la comarca del Baix Camp i cada cop més a prop de Manresa. L’últim control abans de l’arribada el tenim a Montblanc, capital de la Conca de Barberà, i aquí ja podem dir que hem deixat endarrere els trams més durs del recorregut.

Prades

De Sarral a Santa Coloma de Queralt ens topem amb un conductor que ens mostra quant de mesquina pot ser la condició humana. Per sort tot queda en una desagradable anècdota . Creuem Igualada (comarca de l’Anoia) i ja només queda pujar fins a l’alt de Maians per començar l’última baixada del dia.

Quan entrem a Manresa pugem tot el Passeig, fem un petó a la Ben Plantada, i anem a posar l’últim segell de la temporada al local de la Penya Bonavista. Rebem les felicitacions d’en Francesc Porta i tot seguit ens fonem tots cinc en una llarga abraçada. Hem acabat en trenta-nou hores un brevet de 600 quilòmetres molt dur i a més tots tenim una fita  individual per celebrar. En Jaume i en Ramon un Super Randonneur, en Jordi i en Francisco un triple SR i jo un doble SR...(molts quilòmetres a les cames, no us sembla… ).

Mentre torno a casa em ve al cap una cançó d’en Lluis Llach  que parla d’un país petit, tan petit que des de dalt un campanar sempre es pot veure el campanar veí,i penso quina lletra més dolça. Avui nosaltres ho hem pogut constatar,  des d’Ascó en Jaume ha vist el canal Segarra- Garrigues…

Una abraçada pel nostre avi, en Jaume.

Santy León, Setembre 2014

Tram 1 del recorregut

Tram 2 del recorregut

300 Anys,300 Quilòmetres i un Desig

       300 Anys, 300 Quilòmetres i Un Desig

11-09-2014

Dijous passat a Barcelona, en plena celebració de la Diada i mentre tenia el meu voltant milers i milers de catalans demanant una cosa tan elemental com poder decidir el futur que volem pel   nostre poble,en van venir al cap les paraules que aquest estiu a Gernika em va dir el meu entranyable amic,en Gorka.”Debéis ser el único pueblo del mundo que el dia de vuesta Fiesta nacional commemorais una derrota, sois un poco raros no? ”

Potser més que rars el que passa és que som diferents. Diferents en els sentiments, en les costums, en la llengua , en la nostra cultura i molt,molt diferents a l’hora de reivindicar els nostres drets com a poble,... simplement diferents. A les hores vaig pensar de quina manera diferent podria jo celebrar el Tricentenari. La resposta em va ser molt fàcil trobar-la,per cada any de sotmetiment pedalaré un quilòmetre amb l’estelada al  meu costat.

Dissabte 13 era el dia, l’hora intempestiva com sempre i la direcció no podia ser altre que Moià, la vila on va néixer l’any 1660 Rafael de Casanova ,el Conseller en cap durant el setge a Barcelona per part de les tropes Borbòniques l’any 1714. De Moià a Vic ( el batlle Josep Mª Vila d’Abadal és el president de l’Associació de Municipis per la Independència), i de la comarca d’Osona a la del Berguedà travessant Olost, Prats de Lluçanès, Gironella, fins arribar finalment a la capital ,Berga.

A Berga poso direcció a Solsona (el Solsonès és una comarca que val la pena descobrir en bicicleta).Ja sóc gairebé a meitat del recorregut i les sensacions són bones, molt bones.

Em paro a dinar a Cardona (l’última vila catalana a capitular el dia 18 de setembre de 1714). Mentre dino a l’ombra del Castell no puc deixar de pensar en aquells herois  anònims  que van perdre la seva vida per defensar unes idees que avui encara reivindiquem. Somniar és molt maco ,però si vull sopar a casa tindré que deixar el romanticisme per un altre estona. La pujada fins el Santuari del Miracle és força llarga i la calor no  la fa massa romàntica.

   

     

Torno a ser a la província Lleida i ara ve el tros més feixuc de tota la ruta,travessar la comarca de la Segarra, una terra dura i aspre on acumules mot desnivell per no pujar en lloc. Per sort tot s’ha acaba  quan arribo a Calaf .

El pas per l’Anoia és gairabé testimonial i al cap de pocs quilòmetres ja torno a trepitjar de nou el meu estimat Bages. A Fonollosa s’em fa de nit i això fa la baixada fins a Manresa encara més divertida. Quan arribo , la ciutat ja té posat el seu millor vestit de festa per venir amb mi a sopar. Passen deu minuts de les nou del vespre i els tres-cents quilòmetres de la Diada ja són part de la meva petita història.

Diumenge al matí em va trucar en Gorka per felicitar-me i em va dir “Que lección dísteis el pasado jueves al mundo entero. Vuestra rareza os hará libres”.

Gràcies Gorka...

Santy Leon .Setembre 2014





http://www.openrunner.com/index.php?id=3494809

       De Neptú a Pere III

L’altre dia el meu nebodet ,en Nil de només set anys es va acostar a mi  , i mirant-me amb cara d’àngel em va demanar; Santy que és això que fas en bicicleta?

Jo, tot just acabava d’arribar  de la Superrandonneur Prepirineu i encara tenia els músculs adolorits . Vina , seu al meu costat que t’explicaré com és una Brevet.

La Font de Neptú inagurada pel rei Carles IV l’any 1802 i que servia perquè s’hi abeuressin les cavalleries que arribaven o sortien de la ciutat va ser el nostre  punt de sortida  just a les sis del mati del dissabte dos d’agost.

Ens va venir  a acomiadar el nostre Presi, en Francesc Porta i després de les fotos de control, en Francisco,en Josep Maria  i jo varem  començar a pedalar .

Fins el primer control situat al Miracle cap problema,portem un bon ritme i el dia desperta radiant.

Arribem al segon control  l’hostal  Cap del Plà, desprès d’alguna pujadeta força interessant i enfilem cap a Coll de Jou (1480 m ),el primer port d’entitat de la ruta. Dalt el cim ,el premi ve donat en forma de font d’aigua glaçada i beneïda.La baixada fins a Sant LLorenç (tercer control) és molt rápida i divertida.

Gairabé sense adonar-nos arribem a la Coma i comencem a pujar Coll de Port.Al cap de dotze quilòmetres força durs coronem (1658 m).En Josep Maria pujant pateix  rampes  a les cames i passa per un moment molt crític. En Francisco l’ajuda a superar-lo donant-li una pócio mágica que el fa resucitar.Tenir a Francisco al grup és un luxe, és  una assegurança amb manetes de mecànic i GPS incorporat

Arribem a Gòsol (quart control), desprès de deixar darrera  Tuixent i Coll de Josa (1620 m). El cel s’ha ennuvolat i amenaça pluja de manera imminent. Els pitjors auguris es cumpleixen, i quan arribem a Guardiola de Berguedà anem ben molls. 

Tlàloc,el Deu de la pluja està trist perquè en Jordi i en Jaume no són avui amb nosaltres i no para de plorar ..., i cada cop ho fa amb més desconsol.

Continuem cap a Sant Jaume de Frontanyà, el municipi menys poblat de  tot Catalunya (cinquè control) ,plou...plou molt...moltíssim.

Seguim per les Lloses (municipi agermanat amb Barberà) fins arribar a  Ripoll (sisè control) on per fi deixa de ploure. Anem xops com gats...

Pujant la Collada de Toses 1806m  (setè control) se’ns fa de nit i la temperatura comença a baixar sobtadament fins aturar-se els nou graus.

Només coronar baixem ràpidament cap a la Cerdanya. Tenim fred i no entrem en calor fins gairebé  passat Martinet. Ja queden pocs quilòmetres  per arribar a La Seu d’Urgell (vuitè control) on sopem (sort que queda bona gent pel món...) i fins l’hostal on descansarem , si podem...Dormim tres horetes (no fos cas...) i tornen a ser damunt les “Vicis”.Ens espera el Port del Cantó 1720m.

El dia comença a clarejar,els núvols d’ahir són estels avui i l’aigua s’ha transformat en boira baixa ,deixant un paisatge encisador al nostre voltant. A tot això la temperatura segueix  freda, i ens adonem de debò al començar la baixada que ens portarà fins al poble del nostre amic i també randonneur Alex Roca (novè control).

Desprès de deixar darrere Isona pugem el coll de Faidella 1250m i el coll de Bóixols 1380m per arribar seguidament  a Coll de Nargó (desè control).Aquí ens aturem a dinar i coincidim amb Oscar Cadiach,el primer alpinista català en assolir el cim de l’Everest (any 1985).

Per digerir el dinar res millor que pujar el “talp” d’aquest brevet. Tot just travessar el pantà de Rialp comença una paret sense nom de aproximadament  dos quilòmetres de llargada al 1000% que just acaba  a la cruïlla on tenim l’onzè control. El coll de Polig al seu costat és només una anècdota divertida.

El tram de Ponts fins a Sant Ramon (dotzè control) va ser amb diferència el més pesat de tota la prova. La calor insuportable i un paisatge  molt  àrid van fer un combinat difícil de pair.

Fins a Fonollosa (tretzè control) cap dificultat remarcable. Ara si que ho veiem a prop...Només ens queda una llarga baixada fins arribar a Manresa,remuntar l’emblemàtic passeig de Pere III i mirar-li els ulls a la nostra estimada  Ben Plantada (estàtua inaugurada l’any 1977 en homenatge als iniciadors de la Sèquia  i que va generar moltes polèmiques per mostrar el seu cos mig nu).

Ens retrobem de nou en Francesc Porta al final del passeig per fer les fotos que acrediten  la nostra arribada al catorzè i últim control. Hem acabat la Superrandonneur Prepirineu en trenta nou hores.

En Nil ,que ha escoltat  tot el relat bocabadat i en silenci em mira tot estranyat i em diu; un dia amb l’escola jo vaig visitar Manresa, i de la font de Neptú a la Ben Plantada només vam trigar una horeta ...Com és que vosaltres heu trigat trenta nou?

Li vaig donar un petó ben fort a cada galta i li vaig dir , t’estimo Nil.

Santy Leon –Agost 2014 

http://www.openrunner.com/index.php?id=2954151

Paris estima l'arròs bullit

París estima l’arròs bullit

Sí, ho són, per fi les veig, són les llums que indiquen que el poble és aquí mateix, davant meu. Són les tres de la matinada de diumenge, fa gairebé vuitanta-una hores que vaig sortir d’aquesta plaça, i després de mil dos-cents quilòmetres recorreguts ja hi torno a ser. La Fuliola ja forma part dels meus indrets estimats.

Al costat de’n Jordi, en Francisco, en Jaume,en Josep Mª i en Manolo, he acabat la Lleida-León-Lleida, el meu primer mil dos-cents. Les claus de París són a les nostres mans.

En el decurs d’aquests dies hem vist paisatges de tota mena. Des de les terres desèrtiques i àrides dels Monegros als camps groguencs de cereals de Castella, passant per les fèrtils terres plenes de vinyes de La Rioja. Hem trepitjat durant molts quilòmetres el recorregut del Camí de Sant Jaume, gaudint de la seva cultura  i el seu misticisme. Logroño, Santo Domingo de la Calzada, Burgos, Castrojériz, Frómista i Sahagún els podem posar com a exemples de tot això.

Hem passat moments de tot; a estones molta calor, a estones  molt fred, vent de cara i d’esquena, una mica de pluja, cinc punxades, un canvi trencat, una llum coixa, una tendinitis, un estómac immadur i son, sobretot molta son. Hem descobert la segona joventut d’en Jaume, que les rialles alimenten més que l’arròs bullit, que qualsevol pot dirigir un hostal, que el Fairy  en alguns pobles s’utilitza com a xampú, que La Pedraja és un vedat de caça reservat a camions i que a Ejea de los Caballeros els ciclistes són molt estimats.

Aquest Brevet m’ha ensenyat entre altres coses que la línia  que separa el cel del infern és molt prima. Portem el cos i la ment tan al límit, que només amb el suport i l’ajuda dels companys es poden superar els entrebancs del camí. Teniu tota la meva gratitud pel vostre comportament.

Moltes gràcies per la vostra paciència.

Santy Leon, Juny 2014.

Rutòmetre

http://www.openrunner.com/index.php?id=3581750

http://www.openrunner.com/index.php?id=3583258

http://www.openrunner.com/index.php?id=3583458

http://www.openrunner.com/index.php?id=3584015

Amb b de Bicicleta

Amb B de bicicleta

Velòdrom d’Horta, són les sis del matí. És la meva primera Brevet de 600 quilòmetres i sento inquietud, tinc nervis, estic neguitós… Al meu costat hi tinc companys molt veterans, molt colrats, amb molts quilòmetres a les cames i farçits de coneixements que segur m’ajudaran molt. Estaré a l’alçada?

Ja és l’hora, un petó de la meva dona i ens posem de camí. Fins a LLoret sembla un “déjà vu” de la Brevet de Granollers de la setmana passada.

Després de LLoret ve un tram que trobo especialment bonic, sempre bordejant la costa fins a Sant Feliu gaudint d’uns paratges idíl·lics. Costa Brava en estat pur.

Gairebé sense adonar-nos-en ja som a Torruella de Montgrí, gaudint de l’Empordà, que ens rep amb la seva cara més amable. L’Empordà té una màgia que t’encisa i no et deixa mai indiferent.

A Llançà recuperem energies per afrontar el control més llarg de tota la ruta. Fins a Colliure ens espera un tram molt trencacames on la recompensa ve donada per les constants postals que ens deixa el camí. A l’arribar al poble on va morir Machado deixem la costa per anar cap a la població de Amelie-les-Bains.

Per fi arribem a Amelie, un bon sopar ens fa oblidar els moments difícils i recuperar forces per tornar a creuar el Pirineu. Comencem a pujar Costoja amb els últims raigs de sol, i quan coronem ja s’ha fet negra nit. La nit fa de nexe d’unió i el grup és fa més nombrós per afrontar els quilòmetres que queden fins a Boadella.

A mesura que la nit avança el cansament és més evident, “la dama” de la son ens visita, les paraules desapareixen i donen pas a estrofes de cançons  surrealistes. Són moments difícils per tots, menys pel Francisco, que deu estar fet d’una altra pasta.

Arribem a Boadella aproximadament a les 23,30h, mengem una mica i reprenem el camí direcció a Navata, on ens quedem a dormir amb les nostres famílies. Són la una tocada de la matinada, ja portem 400 quilòmetres i ara ve molt de gust descansar unes hores.

Ens aixequem abans d’hora perquè en Jordi, el nostre capità, té una peculiar manera de mesurar el temps. Marxem a les sis del matí cap a Sant Esteve d’en Bas. Hem dormit poc, però hem descansat molt bé i això en el decurs de les hores es farà molt evident.

Després d’esmorzar a Sant Esteve comencem a pujar Condreu i iniciem la nostra particular competició de disbarats, acudits i animalades. I així, entre rialles, arribem al sostre de la ruta.

Rupit, Cantonigròs, Roda de Ter… i ja som a la Plana de Vic. La baixada ha sigut gairebé tan divertida com la pujada. Arribem a Folgueroles, i aquí ja és molt evident, veient la cara dels companys que la decisió de parar a dormir ha sigut tot un encert.

Un cop creuem la Pullosa, venen bastants quilòmetres de terreny molt favorable fins arribar a Calders. El Francisco es posa a tibar i aprofitem per anar molt de pressa.

Dinem a Calders, l’últim control abans de Barcelona (que bé sona). Ja queda poc per arribar de nou a la capital catalana. Coronem el coll de LLigabosses, i s’afegeix a la festa una convidada molt especial: la pluja (és l’element que segons el Jordi dóna prestigi a una Brevet). Plou a bots i barrals i quedem ben xops en pocs minuts. La pluja ens acompanya fins passat Castellar del Vallès i mica en mica ens anem fent amics.

A peu de Collserola, no plou gens i gairebé ja estem eixuts. Pujant el Forat del Vent ens acabem d’eixugar! Quan arribem a dalt, parem un segon per gaudir de les vistes espectaculars que es mostren de Barcelona. No ens diem res, però en les mirades de tots hi ha reflectit el mateix missatge: Ho hem aconseguit!!  La volta al Velòdrom és la cirereta que arrodoneix el pastís.

Mentre l’aigua de la dutxa relaxa els meus adolorits músculs penso en quina és la raó que m’impulsa a fer això, quin és el perquè… Hi dono moltes voltes i no sóc capaç de trobar cap explicació coherent. Finalment, giro el cap, obro els ulls i la veig, la tinc davant meu. Tot aquest temps m’ha acompanyat.

Brevet s’escriu amb B de bicicleta i bicicleta s’escriu amb B de llibertat.

Un agraïment molt especial pel Francisco i pel Jordi. Al Jaume dir-li que té tot el meu respecte i la meva admiració. A tots els demés moltes gràcies per ser-hi.

Santy Leon, maig 2014