diumenge, 28 de maig de 2017



Yo pisaré las calles nuevamente



M’agrada Calaf…

Hi pujo molt sovint, ho tinc a prop de casa, la carretera és tranquil·la , la pujada moderada , et dona moltes opcions per continuar la ruta , en fi un lloc on m’hi trobo molt a gust. Per això quan en Ramon ,en el decurs de la festa del Randonneurs ens va explicar que havia organitzat un brevet amb sortida de Calaf i arribada  a Soual per incloure’l dins dels actes del desè aniversari del agermanament de les dues vil·les ,vaig tenir molt clar que hi participaria.


Per fi ha arribat el dia , el fred del matí contrasta amb l’escalfor d’un poble que es  desperta per donar-nos la sortida .
Comença l’aventura.

Deixem endarrere l’Anoia i creuem el “meu” Bages per endinsar-nos al Bergueda.Vilada, Borreda , les LLoses  i gairabé sense adonar-nos ja som a Ripoll.




Deu quilòmetres més i comença la pujada a la Collada. La seva Font de la vida ens dona forçes per poder interpretar el nostre particular minut de glòria damunt la bici. Oi que si Juan?

La Cerdanya com sempre …espectacular, amb la seva varietat cromàtica que la primavera acentua encara més. Un regal per els sentits.

A Puigcerdà parem a dinar i  protagonitzo el moment APM del brevet. Confonc l’alcalde de Calaf amb el nostre company randonneur Agustí Martinez (que aviat et pugem  veure al nostre costat). Bé , com diría en Pello… Ole tu!!!
Després de dinar continuem…




Acabem la pujada al col de la Perché i baixem  força ràpid fins a Formiguères. Bufa un vent glaçat i la temperatura és  molt baixa .Aprofitem per tapar-nos .

La baixada fins a Axat és espectacular, revolts i més revolts , en companyía d’un paisatge preciós i de mil records que en vénen al cap d'altres vegades que vaig passar per aquí.

Ens cau la nit al damunt i parem a sopar a Limoux en companyia dels germans Làzaro i d’en Josep Verdaguer, que  ja ens acompanyaran fins a Soual.


La visió nocturna de la ciutat de Carcassonne amb les seves muralles il·luminades és màgica. Sembla una postal de les d’abans, uns dels moments més bonics de tot el brevet.

Totes les nits tenen dues coses en comú, dos paranys en els que és fàcil caure si ets principiant. Son el fred i la foscor.
En ells va caure el nostre company Chistian i els últims quilòmetres  se li van fer molt , però que molts llargs.

Bé, finalment vam arribar a Soual , i la rebuda va tenir la mateixa escalfor que la despedida de Calaf. Gràcies per tot
El diumenge el vam dedicar a veure els actes de celebració del desè aniversari, a passejar pel poble i a fer ambient amb els companys.


Ja dins l’autocar de tornada a casa , i mentre gaudia/patia la companyia del amic Eduard ( un crak), em va venir al cap la lletra d’una canço molt vella d’en Pablo Milanés que diu…”Yo pisaré las calles nuevamente…”.
Veritat que ho tornaren a fer Ramón.





Santy Leon 

Maig 2017