Tretze Roses vermelles
Quan fa ja uns anys , en
una revista vaig llegir un article on es parlava d’una prova ciclista que
consistia en anar de París a Brest i tornar en bicicleta en un temps màxim de
noranta hores vaig pensar que per fer això feia falta estar molt sonat, i que
jo no seria capaç de fer-ho mai.
Avui setze d’agost al
costat de sis mil cinc cents sonats més, sóc al velòdrom de Saint Quentin
disposat a començar la meva primera participació a una PBP. Lluny queda el meu
primer brevet ,va esser a Tàrrega i
aviat vaig veure que l’ambient que s’hi respirava en aquest mòn m’enganxaria ,com
així ha succeït.
Ha estat una experiència
increïble , durant tot el recorregut nomès he fet que trobar pobles sencers
volcats amb la prova ,gent disposada a ajudar-te ,donan-te en tot moment el seu
alè i aninam-te amb el seus aplaudiments i crits d’ànim .No importava l’hora ,
sempre hi havia algú. Se senten orgullosos
d’aquesta prova i la vetllen i cuidan d’una forma extraordinaria .No puc nomès
que sentir enveja sana per aquesta manera d’entendre i defensar el que ells
consideren seu.
Es plena d’anècdotes i
moments per recordar, moments que han
quedat gravats dins meu i que sempre m’acompanyaran .El moment de la sortida és
espectacular ,em va posar la pell de gallina veure a centenars i centenars de
persones mostrant-me la seva admiració i donant-me el seu suport i el seu
carinyo.
Un altre moment màgic és
l’arribada a Brest . La panoràmica que hi ha de la ciutat des del pont i el
simbolisme d’esser just a la meitat del camí composen una postal que es mereix
ser comtemplada amb calma i saborejada amb deteniment.
I clar, com no podía ser
d’un altra manera l’arribada és el moment àlgid de la prova . Aquí se’m barregen
molts sentiments ,alegria, eufòria, melancolia, tristor ,agraïment,
por…Durant un segon em passen pel davant meu moltes imatges, molts records.
Penso en tots els sacrificis, en tots els quilòmetres , en totes les hores
robades a la família i al coixí, en totes les nits que he passat pedalant, i en
…
Tots els meus pensament s’esvaeixen al travessar
l’arc que dona per acabada la meva primera participació a la París-Brest-París.
Em trobo més feliç que cansat ,és un moment dolç, molt dolç , per disfrutar-lo
i compartir-lo amb tu. No han sigut les meves cames les que m’han portat fins
aquí, ha sigut la teva paciencia…Moltes gràcies per a tot Resu
He recorregut més de mil
dos-cents quilòmetres en bici des que vaig sortir d’aquí mateix ara fa setanta
set hores, tretze menys de les que necessitava, tretze, com els brevets d’aquest
any, tretze com els tristes tràngols del Albert, tretze com les tretze roses,
tretze roses vermelles que vam esser assesinades per voler ser lliures.
Per ellles, a la seva memòria, al seu esforç, a
la seva valentia, al seu patiment…ha valgut la pena fer això. Aquest és l’esperit
que m’ha motivat i m’ha acompanyat tots aquests dies.A elles , per elles…
Santy Leon
Agost 2015
