dijous, 25 de setembre de 2014


Un país petit

Dissabte 20 de setembre, és l’últim cap de setmana d’estiu i també és l’últim brevet d’aquesta temporada. Aquest cop els organitzadors són els amics de la Penya Bonavista de Manresa, i això ja ho sabem tots ,és sinònim de duresa i d’asfalt trencat.
Manresa
La sortida la fem des de la seu de la Penya ,al barri manresà  de la Font dels Capellans a l’hora en què la ciutat tot just comença a desvetllar-se i els tranuitadors marxen a dormir.

Arribem a Berga en les primeres llums del dia, la temperatura és força agradable i el grup que hem format és d’allò més divers i pot donar molt de joc.Som vuit,en Jordi (el nostre capità), en Francisco (la nostra assegurança), en Jaume (el nostre avi), en Miquel (el nostre càstig), en Ramon (un crac), en Ferran i en Eduard (les incògnites ) i jo .

Travessem la comarca de la Segarra (Torà,Biosca,Sanaüja) per dirigir-nos a la  de la Noguera, i un cop a Balaguer, la seva capital,parem a dinar. Un plat fins dalt de macarrons, un gelat i un fart de riure és la millor medicina pel cansament. Deixem darrera Alfarràs i Catalunya per entrar a la comarca de la Litera ja a la província d’Osca. Anem direcció a Estopiñán on tenim el següent control. La pujada fins arribar-hi és força llarga , i aprofitem per anar berenant proteïna volàtil de color fosc que en la seva magnànima generositat ens ofereix la natura.

Estopiñán

Una empenteta més i ja som a Monzón capital de la comarca del mig Cinca. Tenen festa grossa, mitja ciutat tallada al trànsit i un ambient increïble pels  carrers. De bon gust ens hi quedàvem. Ja fa estona que s’ha fet de nit i només passar Monzón parem a sopar per afrontar els últims quilòmetres d’avui amb garanties. Quan parem a dormir a  Fraga (quilòmetre 355)  són la una tocada de la matinada i el cansament és ben palès en les cares de tots nosaltres, especialment dels més novells.

Una bona dutxa i un bon llit fan miracles i al cap de cinc hores ja tornem a estar a punt de marxar.Fraga s’acomiada  de nosaltres en la seva cara més amable i novament tornem a ser damunt la bici donant pedals.


Riba-roja

A Mequinensa també hi ha Festa Major i els carrers són plens de gent amb moltes ganes de gresca i xerinola al·lucinant veure’ns passar tant d’hora .Després de Faió i de creuar el riu Matarranya venen els quilòmetres més durs i més costeruts de tot el recorregut. Per fi, quan arribem  al pantà de Riba-roja el terreny es fa més favorable i podem pujar una mica  el ritme.


A aquestes alçades el cansament ja ha causat  estralls entre els seus components i el grup  es trenca definitivament . En Miquel , en Ferran i en Eduard no segueixen el nostre ritme i dels tres, nomès aconseguirà acabar l’Eduard  (Moltes felicitats!!!).

La Vilella Baixa
Tenim davant nostre el Priorat ,una de les comarques més boniques, però a la vegada més trenca cames de tot Catalunya. LaVilella, Escaladei, Poboleda, Cornudella… una meravella.

A Prades (quilòmetre 485) tenim el sostre d’aquest brevet amb 950 metres d’altitud i mentre dinem coneixem a la Vella Montserrat la musa de la cançó “Bon Dia” dels Pets. Ja som  a la comarca del Baix Camp i cada cop més a prop de Manresa. L’últim control abans de l’arribada el tenim a Montblanc, capital de la Conca de Barberà, i aquí ja podem dir que hem deixat endarrere els trams més durs del recorregut.


Prades

De Sarral a Santa Coloma de Queralt ens topem amb un conductor que ens mostra quant de mesquina pot ser la condició humana. Per sort tot queda en una desagradable anècdota . Creuem Igualada (comarca de l’Anoia) i ja només queda pujar fins a l’alt de Maians per començar l’última baixada del dia.

Quan entrem a Manresa pugem tot el Passeig, fem un petó a la Ben Plantada, i anem a posar l’últim segell de la temporada al local de la Penya Bonavista. Rebem les felicitacions d’en Francesc Porta i tot seguit ens fonem tots cinc en una llarga abraçada. Hem acabat en trenta-nou hores un brevet de 600 quilòmetres molt dur i a més tots tenim una fita  individual per celebrar. En Jaume i en Ramon un Super Randonneur, en Jordi i en Francisco un triple SR i jo un doble SR...(molts quilòmetres a les cames, no us sembla… ).


Mentre torno a casa em ve al cap una cançó d’en Lluis Llach  que parla d’un país petit, tan petit que des de dalt un campanar sempre es pot veure el campanar veí,i penso quina lletra més dolça. Avui nosaltres ho hem pogut constatar,  des d’Ascó en Jaume ha vist el canal Segarra- Garrigues…
Una abraçada pel nostre avi, en Jaume.

Santy León, Setembre 2014