Un país petit
Dissabte
20 de setembre, és l’últim cap de setmana d’estiu i també és l’últim brevet
d’aquesta temporada. Aquest cop els organitzadors són els amics de la Penya
Bonavista de Manresa, i això ja ho sabem tots ,és sinònim de duresa i d’asfalt
trencat.
 |
| Manresa |
La
sortida la fem des de la seu de la Penya ,al barri manresà de la Font dels Capellans a l’hora en què la
ciutat tot just comença a desvetllar-se i els tranuitadors marxen a dormir.
Arribem
a Berga en les primeres llums del dia, la temperatura és força agradable i el
grup que hem format és d’allò més divers i pot donar molt de joc.Som vuit,en
Jordi (el nostre capità), en Francisco (la nostra assegurança), en Jaume (el
nostre avi), en Miquel (el nostre càstig), en Ramon (un crac), en Ferran i en
Eduard (les incògnites ) i jo .
Travessem
la comarca de la Segarra (Torà,Biosca,Sanaüja) per dirigir-nos a la de la Noguera, i un cop a Balaguer, la seva
capital,parem a dinar. Un plat fins dalt de macarrons, un gelat i un fart de
riure és la millor medicina pel cansament. Deixem darrera Alfarràs i Catalunya
per entrar a la comarca de la Litera ja a la província d’Osca. Anem direcció a
Estopiñán on tenim el següent control. La pujada fins arribar-hi és força
llarga , i aprofitem per anar berenant proteïna
volàtil de color fosc que en la seva magnànima generositat ens ofereix la
natura.
 |
| Estopiñán |
Una
empenteta més i ja som a Monzón capital de la comarca del mig Cinca. Tenen
festa grossa, mitja ciutat tallada al trànsit i un ambient increïble pels carrers. De bon gust ens hi quedàvem. Ja fa estona
que s’ha fet de nit i només passar Monzón parem a sopar per afrontar els últims
quilòmetres d’avui amb garanties. Quan parem a dormir a Fraga (quilòmetre 355) són la una tocada de la matinada i el
cansament és ben palès en les cares de tots nosaltres, especialment dels més
novells.
Una bona
dutxa i un bon llit fan miracles i al cap de cinc hores ja tornem a estar a
punt de marxar.Fraga s’acomiada de
nosaltres en la seva cara més amable i novament tornem a ser damunt la bici donant
pedals.
 |
| Riba-roja |
A
Mequinensa també hi ha Festa Major i els carrers són plens de gent amb moltes
ganes de gresca i xerinola al·lucinant veure’ns passar tant d’hora .Després de
Faió i de creuar el riu Matarranya venen els quilòmetres més durs i més
costeruts de tot el recorregut. Per fi, quan arribem al pantà de Riba-roja el terreny es fa més
favorable i podem pujar una mica el ritme.
A
aquestes alçades el cansament ja ha causat
estralls entre els seus components i el grup es trenca definitivament . En Miquel , en
Ferran i en Eduard no segueixen el nostre ritme i dels tres, nomès aconseguirà acabar l’Eduard (Moltes felicitats!!!).
 |
| La Vilella Baixa |
Tenim
davant nostre el Priorat ,una de les comarques més boniques, però a la vegada més
trenca cames de tot Catalunya. LaVilella, Escaladei, Poboleda, Cornudella…
una meravella.
A Prades
(quilòmetre 485) tenim el sostre d’aquest brevet amb 950 metres d’altitud i
mentre dinem coneixem a la Vella
Montserrat la musa de la cançó “Bon Dia”
dels Pets. Ja som a la comarca del
Baix Camp i cada cop més a prop de Manresa. L’últim control abans de l’arribada
el tenim a Montblanc, capital de la Conca de Barberà, i aquí ja podem dir que
hem deixat endarrere els trams més durs del recorregut.
 |
| Prades |
De
Sarral a Santa Coloma de Queralt ens topem amb un conductor que ens mostra
quant de mesquina pot ser la condició humana. Per sort tot queda en una desagradable
anècdota . Creuem Igualada (comarca de l’Anoia) i ja només queda pujar fins a
l’alt de Maians per començar l’última baixada del dia.
Quan
entrem a Manresa pugem tot el Passeig, fem un petó a la Ben Plantada, i anem a
posar l’últim segell de la temporada al local de la Penya Bonavista. Rebem les
felicitacions d’en Francesc Porta i tot seguit ens fonem tots cinc en una
llarga abraçada. Hem acabat en trenta-nou hores un brevet de 600 quilòmetres
molt dur i a més tots tenim una fita individual per celebrar. En Jaume i en Ramon
un Super
Randonneur, en Jordi i en Francisco un triple SR i jo un doble SR...(molts
quilòmetres a les cames, no us sembla… ).
Mentre
torno a casa em ve al cap una cançó d’en Lluis Llach que parla d’un país petit, tan petit que des
de dalt un campanar sempre es pot veure el campanar veí,i penso quina lletra
més dolça. Avui nosaltres ho hem pogut constatar, des d’Ascó en Jaume ha vist el canal
Segarra- Garrigues…
Una
abraçada pel nostre avi, en Jaume.
Santy
León, Setembre 2014
