300 Anys, 300
Quilòmetres i Un Desig
 |
| 11-09-2014 |
Dijous passat a
Barcelona, en plena celebració de la
Diada i mentre tenia el meu voltant milers i milers de catalans demanant una
cosa tan elemental com poder decidir el futur que volem pel nostre poble,en van venir al cap les
paraules que aquest estiu a Gernika em va dir el meu entranyable amic,en Gorka.”Debéis ser el único pueblo del mundo que el dia de vuesta
Fiesta nacional commemorais una derrota, sois un poco raros no? ”
Potser més que rars el
que passa és que som diferents. Diferents en els sentiments, en les costums, en
la llengua , en la nostra cultura i molt,molt diferents a l’hora de reivindicar
els nostres drets com a poble,... simplement diferents. A les hores vaig pensar
de quina manera diferent podria jo celebrar el Tricentenari. La resposta em va
ser molt fàcil trobar-la,per cada any de sotmetiment pedalaré un quilòmetre amb
l’estelada al meu costat.
Dissabte 13 era el dia, l’hora
intempestiva com sempre i la direcció no podia ser altre que Moià, la vila
on va néixer l’any 1660 Rafael de Casanova ,el Conseller en cap durant el setge
a Barcelona per part de les tropes Borbòniques l’any 1714. De Moià a Vic ( el
batlle Josep Mª Vila d’Abadal és el president de l’Associació de Municipis per
la Independència), i de la comarca d’Osona a la del Berguedà travessant Olost, Prats de Lluçanès, Gironella, fins
arribar finalment a la capital ,Berga.
A Berga poso direcció
a Solsona (el Solsonès és una comarca que val la pena descobrir en
bicicleta).Ja sóc gairebé a meitat del recorregut i les sensacions són bones,
molt bones.
Em paro a dinar a
Cardona (l’última vila catalana a capitular el dia 18 de setembre de 1714). Mentre
dino a l’ombra del Castell no puc deixar de pensar en aquells herois anònims
que van perdre la seva vida per defensar unes idees que avui encara
reivindiquem. Somniar és molt maco ,però si vull sopar a casa tindré que
deixar el romanticisme per un altre estona. La pujada fins el Santuari del
Miracle és força llarga i la calor no la
fa massa romàntica.
Torno a ser a la província Lleida i
ara ve el tros més feixuc de tota la ruta,travessar la comarca de la Segarra,
una terra dura i aspre on acumules mot desnivell per no pujar en lloc. Per sort
tot s’ha acaba quan arribo a Calaf .
El pas per l’Anoia és gairabé testimonial i al cap de pocs
quilòmetres ja torno a trepitjar de nou el meu estimat Bages. A Fonollosa s’em
fa de nit i això fa la baixada fins a Manresa encara més divertida. Quan arribo
, la ciutat ja té posat el seu millor vestit de festa per venir amb mi a sopar. Passen
deu minuts de les nou del vespre i els tres-cents quilòmetres de la Diada ja
són part de la meva petita història.
Diumenge al matí em va
trucar en Gorka per felicitar-me i em va dir “Que lección dísteis el pasado
jueves al mundo entero. Vuestra rareza os hará libres”.
Gràcies Gorka...
